dilluns, 23 d’abril de 2012

Com seria Sants sense el Centre Social?


El Centre Social de Sants fa 40 anys i per celebrar-ho avui us presento un article d'història-ficció, imaginant com podria ser el nostre barri sense les seves lluites.

Sants, 2012

Quan s’obren les portes de l’estació són les 10,15h. L’AVE ha arribat puntual i quan creuo aquesta porta sento, per fi, que he retornat a Sants, el meu barri. A primer cop d’ull tot sembla igual, tal i com ho recordava. A Sants poc ha canviat des dels anys 70. És cert que l’Estació ha crescut i sembla un centre comercial, però un cop al carrer tot segueix igual. A mà esquerra el bosc de blocs de formigó on viuen milers de nous santsencs. Els meus pares sempre han explicat que allà hi havia una fàbrica tèxtil on treballaven uns 2.000 obrers, però jo no recordo més que la gran porta i els plataners del pati, d’això no en queda res. Abans es veu que en aquest tros de barri hi havia edificis d’una, dues i tres plantes, però amb els blocs de l’Espanya Industrial va augmentar el coeficient de construcció.

Començo a caminar sota els pilars de formigó del pas elevat que ve des de l’Avinguda Roma a sis metres d’altura. Em retornen records d’altres temps. El mateix soroll ensordidor d’aquesta via, els mateixos fums de sempre i el mateix paisatge sense llum, com si d’un film futurista es tractés.

Quasi no recordo Salvador Anglada, on molts aparcaven els cotxes. Es veu que els veïns volien convertir-la en la plaça central del barri i canviar el nom, però ara tot queda sota el pas. A carretera giro la vista a la dreta, una mica més amunt també hi havia una fàbrica, el Vapor Vell. Seria bonic veure un edifici del segle XIX amb la seva xemeneia al mig de Sants, però tampoc queda res. Amb la manca que té el barri d’escoles i equipaments potser haurien pogut aprofitat algun d’aquests edificis.

A Carretera fa pena veure tantes persianes baixades i rètols bruts. Imagino que els centres comercials i totes aquestes infraestructures han acabat matant el petit comerç. A la meva esquerra veig les antigues Cotxeres de Sants, bé o millor dit el Museu del Tramvia. Ara es veu que amb la crisi i per les poques visites que rep serà el proper en baixar la persiana.

De lluny es veuen les vies, descobertes, com fa cent anys, i a la meva dreta el carrer Joan Güell creuant carretera. Recordo haver voltat moltes vegades per aquest tros de barri: anant al Centre Catòlic a veure pel·lícules, jugant a la plaça Màlaga, on hi ha l’església i on hi havia aquella masia que van enderrocar...També recordo jugar a Badal, davant de casa dels avis, abans que els edificis anessin a terra. L’ajuntament va obrir el cinturó pel mig del barri, enderrocant tots els edificis que eren a 30 metres per ampliar 20 metres més el carrer. També van enderrocar la plaça de Victor Balaguer, on hi havia l’ajuntament.

Sí, la veritat és que van trinxar el barri. Hauria sigut tan necessari que els veïns s’haguessin unit per defensar els seus interessos 40 anys endarrere.

diumenge, 15 d’abril de 2012

La Barcelona de mentida


Entrada al carrer del Bisbe. Cap rastre del suposat aqüeducte. 
Què passaria si Port Aventura tanqués avui? Com interpretaria la gent aquest parc temàtic dintre de 50 anys? Sembla impossible que algú pogués pensar que els decorats de la Polinèsia, de l'Oest, de la Xina o de l'Amazones van ser reals oi? Doncs Barcelona és plena de decorats d'atrezzo. Escenaris pels quals es passegen els turistes fotografiant una ciutat ideada per unes elits amb la intenció de poder-la vendre, sense que els importés gaire el rigor històric, un parc temàtic amb dos espais principals: la Barcino romana i la Barchinona medieval.

Quan Cerdà va projectar l'Eixample la ciutat antiga era la ciutat més densament poblada d'Europa, amb gran mortalitat per les deficiències sanitàries, empetitida per les polítiques de l'estat i tancada a les muralles. Això va fer que, a banda del conegut Eixample també es planegés un projecte de reforma que volia esponjar l'interior de la ciutat vella amb grans carrers. El primer, anterior a Cerdà, l'eix del carrer Ferran, Jaume I i Princesa. Un projecte fet amb fins militars, per connectar la Ciutadella militar amb el convuls barri industrial del Raval, amb la intenció d'esclafar amb facilitat les revoltes.

Però a aquest carrer es volien afegir alguns altres, l'Avinguda A (actual Via Laietana), l'eix de la Plaça Nova i Francesc Cambó i un carrer que creuava el Raval. Però construir l'Eixample a uns terrenys no edificats era més barat que reformar la ciutat antiga, ja que l'Ajuntament no tenia calers per pagar indemnitzacions.

Tot i això, com podeu veure, aquestes línies generals es van mantenir i algunes es van realitzar més endavant. El que va implicar un canvi més radical de tots carrers va ser l'Avinguda Laietana, que es va començar a construir l'any 1908 creuant l'antiga ciutat per la meitat de dalt a abaix. L'enderroc va suposar obrir una bretxa de 80 metres d'amplada i uns 900 de llargada. Es van destruir 2.199 cases i molts palaus medievals, afectant a unes 10.000 persones. Malgrat les protestes del veïns i d'artistes i personatges com l'arquitecte i conservador Jeroni Martorell, és varen perdre llocs com el palau del marqués de Monistrol,  el palau del marqués de Sentmenat o els convents de Sant Sebastià i el de Sant Joan de Jerusalem que guardava la tomba de Pau Claris. L'urbanisme de la ciutat medieval va quedar destramat i els edificis amagats rere enormes edificis pantalla, molts dels quals d'estil Chicago, sense que els burgesos tinguessin moltes manies, amb la intenció de comunicar-se ràpidament amb el port.

Aquestes destruccions de l'autèntic patrimoni barceloní van deixar al descobert part de l'antiga muralla romana, un fet que els intel·lectuals noucentistes van veure amb bons ulls, ja que implicava tornar a vincular la ciutat amb les seves arrels clàssiques. Per als de la corrent modernista en canvi l'important era vincular la ciutat al passat medieval. Es va iniciar així una aferrissada cursa per crear un barri històric, el que amb el temps va ser el barri gòtic.

L'any 1882, en motiu de l'Exposició Universal es va iniciar la reforma de la façana de la Catedral, que la burgesia catalana no creia prou espectacular per aquesta Barcelona aparador. El banquer Manel Girona va promoure un concurs per la reforma. Un concurs que va acabar premiant un model neogòtic pensat per Josep Oriol Mestres que semblava molt medieval, però que poc té a veure amb l'autèntic gòtic català, molt més auster.

Sense marxar gaire lluny trobem un altre element que actualment és un dels símbols de la ciutat de Barcelona, o com a mínim de la seva part antiga, el pont sobre el carrer del Bisbe. Un espai que deu aparèixer a milions de fotografies i que cada dia dotzenes de guies (no titulats) expliquen com a autèntic, amb llegendes sobre la calaveraincloses, però que en realitat és un afegit incorporat l'any 1920. Sense conèixer la història autèntica pocs dubtarien de l'antiguitat del pont, però és curiós descobrir com fins i tot les revistes satíriques de L'època en feien mofa imaginant ciutadans del futur prenent el pont com a autèntic. Tampoc s'escapa un espai tan emblemàtic com la Plaça del Rei, on als anys trenta del segle XX es va decidir ubicar un dels pocs palaus gòtics salvats de la destrucció de la Via Laietana, la Casa Clariana Padellàs.

Però no només és va recrear L'època medieval. A la Plaça Nova, on comença el carrer del Bisbe i on hi havia una de les portes d'entrada a Barcino hi trobem una de les recreacions més sorprenents, una peça que molts turistes i ciutadans de Barcelona creuen autèntica, un tros d'aqüeducte, que de fet va ser construït als anys 50 del segle XX, a un dels espais que va quedar buits en obrir-se la plaça. Es cert que els aqüeductes de la ciutat romana arribaven a aquesta torre, però aquest no és més que una recreació. Com també és cert que a la Plaça de la Vila de Madrid es van trobar tombes romanes, però en cap cas tantes com les que es poden veure actualment, ja que moltes van ser traslladades d'altres punts de la ciutat.

Durant els darrers 100 anys una burgesia que no va tenir problemes per acabar amb el patrimoni de la ciutat s'ha anat construint una ciutat aparador feta a mida, on de fet el que menys interessa és la història. El fonamental és la fotografia, l'aparença, la ciutat apropiada per poder fer calers.